L’Apolo, un gran lluitador per les llibertats

180313 llibre Apolo_2

Aquest dimarts s’ha presentat al Cinema Catalunya l’autobiografia d’Apolo Giménez, “Mi vida con tres nombres. Una vida de lucha por las libertades”, que va deixar escrita abans de la seva mort. Un gran llibre escrit des del cor per un gran lluitador, una d’aquelles persones especials que passen per la vida i deixen una empremta única, singular. I quan se’n van, també deixen un buit molt especial, impossible d’omplir. No ho dic per menystenir ningú, ni molt menys, però aquesta mena de persones deixen més buit que qualsevol de tots i totes nosaltres.

L’Apolo Giménez era una d’aquestes persones úniques, que omplen la vida quan hi són i que quan marxen, deixen un buit impossible d’omplir.

És gairebé com si Terrassa fos menys Terrassa pel fet que l’Apolo no hi és.

Perquè Terrassa, la Terrassa que coneixem, la que vivim, la que hem construït entre tots i totes, amb les seves coses bones i les no tan bones i fins i tot les dolentes, és com és justament perquè l’Apolo Giménez va estar entre nosaltres i va lluitar, al costat de moltíssima gent, perquè la vida fos millor, també per a moltíssima gent.

L’Apolo era el Cayetano, el Nilo, l’Eduardo, «el chico de la bicicleta»… Va tenir diversos noms, però mai no va deixar de ser ell mateix. En la lluita per la llibertat, per la igualtat i per la dignitat, Apolo era el seu nom, i es mereix que el recordem així. Perquè aquest és un nom de llibertat, de compromís amb la ciutat i amb les persones, amb els valors i ideals que ell defensava.

Sempre estarem en deute amb ell i amb tantes altres persones com ell. Aviat farà 5 anys que li vam atorgar la Medalla d’Honor de la Ciutat de Terrassa. Era un reconeixement a la seva lluita veïnal, sindical i política, a la seva generositat, a la seva honestedat i a la seva senzillesa.

Era també un reconeixement a una persona que va voler ser terrassenc des del primer dia que va arribar a la nostra ciutat, als anys 50. Per ser terrassenc i per ser català no cal deixar de ser de Baza, ni de Granada, ni andalús, ni res. Ser terrassenc o terrassenca inclou totes aquestes arrels, perquè la nostra és una ciutat que ha sabut trobar un difícil equilibri entre la unitat i la diversitat, entre totes les identitats que aquí s’han trobat i s’han fos en una identitat terrassenca que ens inclou a totes i a tots, en diferents llengües, en diferents tradicions i costums, però amb un esperit comú.

La Terrassa que l’Apolo Giménez va contribuir a fer realitat és una ciutat que mira cap endavant, que vol progressar en benestar i en qualitat de vida, que vol drets però també sap que cal assumir deures i obligacions. Una ciutat de progrés, de convivència, de respecte, una ciutat que tenia infinits problemes i mancances als anys 50, i que ha fet un esforç extraordinari per tirar endavant.

En aquests temps que vivim, tan confusos, ens fan falta molts «Apolos», molta gent com ell. Persones generoses, compromeses, pencaires, valentes i coherents. Crec que això és justament el que admirem del llegat humà i polític que ens va deixar.

L’Apolo va ser un exemple sense voler posar-se mai cap medalla.

Ell sabia perfectament que, en tot cas, les medalles les posen els altres, i no sempre de forma justa. Però això mai no li va impedir fer el que havia de fer, el que ell creia que era la seva missió a la vida, el que estava convençut que podia fer pels altres, pels seus veïns, pels seus companys i companyes, per la ciutat i pel conjunt de la societat. Ho feia perquè estava convençut que era just fer-ho, perquè calia fer-ho i perquè volia fer-ho al costat d’altres persones.

Aquest és justament el seu llegat. La capacitat de sumar, de compartir, sense renunciar a les pròpies idees, sense imposar-les, buscant sempre la força de la majoria i fent-ho sempre des de la llibertat, des del respecte i des de la coherència.

No són poques lliçons les que l’Apolo Giménez ens ha deixat. I faríem bé d’intentar estar a l’alçada del seu exemple, de la seva trajectòria i de la seva modèstia.

Crec que això dóna un valor molt especial al seu llibre de memòries, un testimoni fonamental per entendre la seva vida i la nostra història. L’exemple de l’Apolo i de tantes persones com ell és una gran inspiració per començar un dia, tots els dies, pensant en com farem allò que volem fer, com serem coherents amb el que creiem, com estarem al costat dels que ens acompanyen en el camí i en la lluita.

A l’acte del Cinema Catalunya vaig prometre que l’endemà, quan em despertés, agafaria aquest llibre, en llegiria algun fragment i buscaria inspiració en la manera de fer les coses que tenia l’Apolo. I això és el que he fet: buscar en les seves pàgines la gran força que cal per intentar estar a l’alçada de persones tan especials com ell, aprendre de les seves lliçons de vida, de lluita i d’humanitat.