L’aigua del futur

xop

Aquest dissabte he publicat un article d’opinió al Diari de Terrassa. Aquest és el text:

A Terrassa hem fet un pas endavant que, sens dubte, podem qualificar com a històric. L’Ajuntament ha aprovat definitivament la total municipalització del servei públic de l’aigua, que el proper mes de desembre passarem a governar i gestionar de forma íntegra. Hem posat en marxa el compte enrere, doncs, cap a un nou model que situa Terrassa com una referència i com una ciutat pionera a escala nacional, estatal i internacional. Que la tercera ciutat de Catalunya hagi donat aquest pas és indubtable que tindrà conseqüències en altres municipis que estan valorant també rescatar l’aigua i tractar-la com el que és: un dret i un bé públic, de tots i totes.

Ara es tracta de mirar cap al futur, però no podem ignorar que ha estat un camí difícil, amb moments de molta duresa. Això ens ha obligat a fer un gran esforç de diàleg, d’apropar posicions, de pensar en clau de ciutat i de garantir al màxim que jurídicament i econòmicament no donàvem cap pas en fals. Al darrere de la decisió que hem pres hi ha molta gent que ha fet molta feina, des de la política, des de l’activisme social i també des de l’àmbit professional, i els ho vull agrair expressament, com ja vaig fer al Ple Municipal aquest dijous.

Gràcies a aquest esforç, entre tots i totes no només hem decidit sobre el futur de l’aigua, sinó que hem millorat i aprofundit la democràcia i hem enfortit la sobirania i l’autonomia municipals.

Aquests són els veritables guanys de tot aquest procés: l’aigua i la democràcia.

Per altra banda, pel que fa a l’empresa privada que fins ara ha gestionat aquest servei, Mina d’Aigües de Terrassa, que forma part del grup multinacional Agbar-Suez, vull estendre-li una vegada més la mà per intentar arribar, des del respecte, a fórmules justes i absolutament legals que ajudin a portar a bon port tot aquest procés.

Des de l’Ajuntament, en qualsevol cas, defensarem sempre els interessos de la ciutat de Terrassa. No hem anat ni anirem mai contra ningú, però tampoc no farem cap pas enrere en defensa del bé general, del patrimoni col·lectiu d’aquesta ciutat i de la plena autonomia municipal per decidir, dintre de la llei, la millor fórmula per governar i gestionar l’aigua pública.

Però el que compta ara és que iniciem una nova etapa, la del futur de l’aigua, la que farà que l’aigua sigui més nostra que mai.

Som conscients de la responsabilitat que això implica i ens hem preparat a fons per assumir-la. Ho dic amb tota la modèstia del món però també des de la convicció que les administracions públiques poden ser tant o més eficaces que les empreses privades. Des de les esquerres ens neguem a acceptar que la gestió privada sigui, per ella mateixa, sinònim de bona gestió o de solucions més econòmiques. Aquest és un debat que està al fons de tota la qüestió i que el Govern Municipal no afronta només des de premisses ideològiques, sinó amb números i dades a la mà, que demostren que la gestió pública directa, en un cas com aquest, és la millor garantia per als ciutadans i ciutadanes.

Per altra banda, no estem parlant només d’eficàcia, sinó d’un concepte encara més important i decisiu: el que està en joc, és el control estratègic d’un bé públic, d’un dret humà, com és l’aigua. El que està en joc és tractar-la com un negoci o com un dret.

Nosaltres tenim claríssim que és un dret, que complirem tots i cadascun dels nostres grans compromisos amb els ciutadans i ciutadanes i que gestionarem aquest servei amb la màxima eficàcia, amb rigor i transparència, amb qualitat i amb la màxima responsabilitat. Aquest gran canvi històric ens permetrà, sens dubte, fer realitat un futur millor en una Terrassa que sigui més que mai de tothom.

Anuncis

L’Apolo, un gran lluitador per les llibertats

180313 llibre Apolo_2

Aquest dimarts s’ha presentat al Cinema Catalunya l’autobiografia d’Apolo Giménez, “Mi vida con tres nombres. Una vida de lucha por las libertades”, que va deixar escrita abans de la seva mort. Un gran llibre escrit des del cor per un gran lluitador, una d’aquelles persones especials que passen per la vida i deixen una empremta única, singular. I quan se’n van, també deixen un buit molt especial, impossible d’omplir. No ho dic per menystenir ningú, ni molt menys, però aquesta mena de persones deixen més buit que qualsevol de tots i totes nosaltres.

L’Apolo Giménez era una d’aquestes persones úniques, que omplen la vida quan hi són i que quan marxen, deixen un buit impossible d’omplir.

És gairebé com si Terrassa fos menys Terrassa pel fet que l’Apolo no hi és.

Perquè Terrassa, la Terrassa que coneixem, la que vivim, la que hem construït entre tots i totes, amb les seves coses bones i les no tan bones i fins i tot les dolentes, és com és justament perquè l’Apolo Giménez va estar entre nosaltres i va lluitar, al costat de moltíssima gent, perquè la vida fos millor, també per a moltíssima gent.

L’Apolo era el Cayetano, el Nilo, l’Eduardo, «el chico de la bicicleta»… Va tenir diversos noms, però mai no va deixar de ser ell mateix. En la lluita per la llibertat, per la igualtat i per la dignitat, Apolo era el seu nom, i es mereix que el recordem així. Perquè aquest és un nom de llibertat, de compromís amb la ciutat i amb les persones, amb els valors i ideals que ell defensava.

Sempre estarem en deute amb ell i amb tantes altres persones com ell. Aviat farà 5 anys que li vam atorgar la Medalla d’Honor de la Ciutat de Terrassa. Era un reconeixement a la seva lluita veïnal, sindical i política, a la seva generositat, a la seva honestedat i a la seva senzillesa.

Era també un reconeixement a una persona que va voler ser terrassenc des del primer dia que va arribar a la nostra ciutat, als anys 50. Per ser terrassenc i per ser català no cal deixar de ser de Baza, ni de Granada, ni andalús, ni res. Ser terrassenc o terrassenca inclou totes aquestes arrels, perquè la nostra és una ciutat que ha sabut trobar un difícil equilibri entre la unitat i la diversitat, entre totes les identitats que aquí s’han trobat i s’han fos en una identitat terrassenca que ens inclou a totes i a tots, en diferents llengües, en diferents tradicions i costums, però amb un esperit comú.

La Terrassa que l’Apolo Giménez va contribuir a fer realitat és una ciutat que mira cap endavant, que vol progressar en benestar i en qualitat de vida, que vol drets però també sap que cal assumir deures i obligacions. Una ciutat de progrés, de convivència, de respecte, una ciutat que tenia infinits problemes i mancances als anys 50, i que ha fet un esforç extraordinari per tirar endavant.

En aquests temps que vivim, tan confusos, ens fan falta molts «Apolos», molta gent com ell. Persones generoses, compromeses, pencaires, valentes i coherents. Crec que això és justament el que admirem del llegat humà i polític que ens va deixar.

L’Apolo va ser un exemple sense voler posar-se mai cap medalla.

Ell sabia perfectament que, en tot cas, les medalles les posen els altres, i no sempre de forma justa. Però això mai no li va impedir fer el que havia de fer, el que ell creia que era la seva missió a la vida, el que estava convençut que podia fer pels altres, pels seus veïns, pels seus companys i companyes, per la ciutat i pel conjunt de la societat. Ho feia perquè estava convençut que era just fer-ho, perquè calia fer-ho i perquè volia fer-ho al costat d’altres persones.

Aquest és justament el seu llegat. La capacitat de sumar, de compartir, sense renunciar a les pròpies idees, sense imposar-les, buscant sempre la força de la majoria i fent-ho sempre des de la llibertat, des del respecte i des de la coherència.

No són poques lliçons les que l’Apolo Giménez ens ha deixat. I faríem bé d’intentar estar a l’alçada del seu exemple, de la seva trajectòria i de la seva modèstia.

Crec que això dóna un valor molt especial al seu llibre de memòries, un testimoni fonamental per entendre la seva vida i la nostra història. L’exemple de l’Apolo i de tantes persones com ell és una gran inspiració per començar un dia, tots els dies, pensant en com farem allò que volem fer, com serem coherents amb el que creiem, com estarem al costat dels que ens acompanyen en el camí i en la lluita.

A l’acte del Cinema Catalunya vaig prometre que l’endemà, quan em despertés, agafaria aquest llibre, en llegiria algun fragment i buscaria inspiració en la manera de fer les coses que tenia l’Apolo. I això és el que he fet: buscar en les seves pàgines la gran força que cal per intentar estar a l’alçada de persones tan especials com ell, aprendre de les seves lliçons de vida, de lluita i d’humanitat.